L'iglú d'estiu

Tinc un iglú
s'està descongelant sota el càlid sol d'estiu,
la intensa activitat interior no ajuda.
Poso música, toco les parets i m'esgarrifo amb la seva fredor.
Giro el cap i la meva mirada troba una imatge, no sé si real o ficticia, d'un somriure tranquil, plàcid, revelador.
S'acaba de fondre el meu iglú.

Sota el cel blau i blanc destilo optimisme gasificat; me'l guardaré en ampolletes de perfum, per quan el necessiti. Sé que no falta gaire. Mentrestant recordo els aires de formentera, la olor del sol naixent, la brisa de la sorra torrada, la música silenciosa dels núvols que ballen al ritme que marquen els ocells.

Tot això em passa i em depassa una vegada i una altre. Ja m'ho conec, i per això sé que no es pot evitar. Sempre que et poses dret t'arrisques a poder caure. Si no ens arrisquéssim seriem rèptils.
Poc a poc aniré reconstruint el meu iglú.
Potser m'he d'esperar a que arribi l'hivern, per tenir gel.